EXPOSICIÓ BIOgrafies

En ple cor de Terrassa, en una casa plena d’art i de records, hi ha l’estudi d’Àngela Ubasart. Visitar-lo, t’obre els ulls a entendre l’artista i la seva obra. Una artista que esculpeix, pinta, fa ceràmica o joies, sempre des de la seva condició de dona, amb un feminisme primigeni, sortit del fons d’ella mateixa. Però una artista també que, més enllà de la seva pròpia obra, ha deixat empremta a moltes generacions d’estudiants. És aquest perfil polifacètic el que dóna més brillantor a tota una trajectòria dedicada a l’art.

Mireia Freixa Serra, Catedràtica d’Història de l’Art, Universitat de Barcelona

Benvolguda Àngela,

Em demanes que presenti aquest llibre, la teva obra, que jo ja coneixia i per la quual m’he deixat embolcallar últimament. És difícil intentar obviar la persona quan cada traç, cada gest de la matèria que han tocat les seves mans parlen d’ella. Tanmateix, procuraré fer-ne abstracció.

En aquest desplegament de forces, ens mostres seqüencialment tota una vida, passada del cor al canell i del canell al cor, en aquest diàleg duríssim que enforteix els bons i mata els dolents. És una obra en evolució constant, com correspon a tot artista inquiet i creador, no com un deure sinó com una necessitat vital.

Descobrim, alhora, que una part d’aquest camí l’has esmerçada també en l’ensenyament, exercici que t’haurà donat un plus de bons motius de reflexió sobre el perquè d’entregar-se a l’art i d’escollir aquest mitjà com a manera de deixar el teu gra de sorra a la muntanya de la història. De ben segur que t’hauràs preguntat, més d’una vegada, sobre la necessitat d’aquest gest i hi hauràs respost afirmativament.

Ara, immers en la contemplació de tot el que ens ensenyes, se m’han fet palesos dos aspectes clars, a través dels quals m’ha semblat llegir les teves inclinacions: els teus ideals i, per què no, les teves preocupacions en la vida. Amb una elaboració sobretot poètica que aspira a la transcendència, veig dos camps d’exploració ben delimitats: la introspecció i el món exterior.

La introspecció, la veig sempre girant entorn a la dona, aquesta dona que ens presentes d’una manera excloent, com gelosa, cosa que, per als homes que no l’hem entesa mai, ens l’allunya encara més de la comprensió. Però, així mateix, ens l’acosta si el que volem és estimar-la, i ens la fa estimar, estimar a cegues…, reafirmant el fat de la humanitat. I, tot i que utilitzes diferents llenguatges, sempre transmets la constant sensació del noli me tangere; cada peça amb un nou matís i fraseig diferent…, escultura, pintura, dibuix, petita joia…, tot misteri i intimitat.

En canvi, el món exterior, que has explorat a bastament, vola en direcció oposada. Ens fa entendre que, de tant en tant, has sentit la necessitat de treure el cap del teu ric món interior per sadollar-te de l’oxigen que donen els grans espais, les grans distàncies. I, amb mestria, sempre que has mirat enfora, has sabut fer abstracció i síntesi del que veies, amb ull de viatger, però lluny del cromo, de la postal. Ens has ensenyat espais on la vista es perd en una jungla d’elements primaris de la naturalesa, la sorra, l’aigua,… o el cavall com una peça més, formant part del paisatge. Podríem dir-ne “quaderns de viatge” en gran format. I, de la gent que has trobat “allà fora”, n’has pres el color i el gest amb soltesa i frescor.

Veient el conjunt de l’obra, m’ha agradat especialment la sensació que no pintes o dibuixes, ni has pintat mai, perquè ho veiem. Ens ho deixes mirar, però ho has creat per a tu, per aquesta necessitat intrínseca de fer-ho, que per mi és el que et fa més valuosa. L’encantador sentit individualista de l’art. Del cor al canell, i prou. Que després vinguem nosaltres i t’ho prenguem per fer-ho nostre és un tema secundari, lligat al defecte que tenim tots de voler posseir: allò meu, allò dels del costat i dels de més enllà. Que tu ens en deixis ara gaudir amablement és encantador, però no és el que et mou, oi?. Altrament, espremeries els temes, cosa que no fas, deixant displicentment una porta oberta a reprendre-l’s.

Sorprès he quedat contemplant tanta i tanta producció. Hi ha algun traç que apunta una complicitat subtil amb en Ferran, una gran personalitat, per altra part comprensible… i que també t’ha enriquit, sens dubte. Àngela, del teu canell al nostre cor, tingues la seguretat que el teu missatge ha arribat a destí. I encara que segueixis creant, moguda només per la teva estabilitat emocional, gràcies per deixar-nos-hi fer una ullada i gaudir-ne.

Joan Baca, arquitecte

Àngela Ubasart s’ha situat, al llarg dels anys, com un referent clau dintre del panorama de les arts i l’educació artística a la nostra ciutat. Artista, mestra i terrassenca polifacètica, Àngela Ubasart presenta a la Sala Muncunill una completa selecció retrospectiva de la seva producció artística: dibuixos, pintures i treballs escultòrics en diferents materials, que constitueixen una mostra heterodoxa en tècniques i formats, amb una paleta de colors molt personal i característica.

Ella ha estat professora de ceràmica a l’Escola Municipal d’Arts Aplicades de Terrassa, durant trenta-cinc anys, a més d’iniciadora de les classes de ceràmica a l’Escola de la Llar, en un moment en el qual aquesta disciplina no s’impartia a les escoles municipals del nostre entorn. Moltes generacions de terrassencs i terrassenques han après a estimar les arts plàstiques, a treballar el seu talent personal i expressar la seva sensibilitat artística gràcies a l’entusiasme i la dedicació apassionada d’Àngela Ubasart.

En paral·lel, ha estat constantment implicada en la divulgació de l’obra del gran escultor català i terrassenc Ferran Bach-Esteve, que fou el seu espòs, per mitjà de nombroses iniciatives culturals. Entre elles, destaquen l’Espai d’Art Bach-Esteve, especialment obert a les escoles, o l’impuls a l’edició del llibre Ferran Bach-Esteve, artista i mestre, una aportació fonamental al coneixement i ala valoració de la seva obra. En ambdós casos, destaca la combinació de la passió per l’art i per la docència, a més d’un profund compromís amb la vitalitat cultural i artística de la nostra ciutat.

L’exposició a la Sala Muncunill d’una mostra molt representativa de la seva sòlida trajectòria artística ens permet gaudir i conèixer més a fons l’obra d’una artista i docent polifacètica: una dona apassionada per l’art, que l’estima profundament i que ha sabut fer-lo estimar a moltíssima gent. Aquesta exposició és una forma que té la ciutat de reconèixer-li el molt que ha aportat, generosament, a la cultura terrassenca de bona part del segle xx i principi del xxi.

Jordi Ballart i Pastor, alcalde de Terrassa